jueves 7 de enero de 2010

Porreres, Nit de Reis del 1937: Cinc assassinats. Llorenç Capellà. Con traducción al castellano.

_______________________________

Cinc assassinats

Gener 7th, 2010

Llorenç Capellà (Diari de Balears, 7 de gener 2010)

Dilluns em convidaren a assistir a un programa de ràdio en record d’Aurora Picornell i les Roges del Molinar. Dimarts l’Assemblea de Joves d’aquesta barriada els va retre un homenatge. Aurora, les Roges (mare i dues filles) i Belarmina González, varen ésser assassinades a Porreres la Nit de Reis de l’any trenta-set. S’ha complit, per tant, el setanta-tresè aniversari, i la seva ombra es continua projectant sobre la consciència cívica. Cap d’elles no tenia estudis ni càrrecs per afegir a les targes de visita.

Antònia Pascual, la major de les Roges, brodava a la Casa Singer, a la plaça de Cort. L’altra, Maria, era dependenta a una botiga de robes de la plaça d’en Coll, anomenada San Antonio. I la mare, Catalina Flaquer, feia senalles a casa seva. Les tres eren de Capdepera, com ho era Maria Vaquer, una altra dona que cal tenir en compte. Aurora Picornell havia treballat de sastressa. Però ho va deixar per a dedicar-se en cos i ànima a l’expansió del PCE. Maria Vaquer era socialista i va publicar diversos articles a El Obrero Balear.

Un tribunal militar la va condemnar a mort, i se’n va alliberar, de la mort, perquè la moneda va caure de cara. Son pare, Francesc Vaquer, va ésser assassinat. I el seu marit, Serafí Nebot, va patir pena de presidi. També hi ha articles dispersos d’Aurora Picornell, encara que allò que més n’ha transcendit són les arengues. Totes aquestes dones, i d’altres, fan part del moviment obrer i feminista que comença a tenir pes social a Mallorca a partir de mitjan segle XIX. No irromperen espontàniament en el món polític i sindical.

Tampoc no eren unes pobres donetes que s’havien perdut rere els seus marits, tal com propalava la xerrameca de la beateria més rància. Quan s’estudia en conjunt el paper de la dona treballadora en el període 1868-1936, podem veure que tant els assassinats de fa setanta-tres anys com l’amuntegament humà de Can Sales obeïen a la voluntat d’acabar amb el moviment obrer i, fins i tot, de canviar el sentit de la història. Les cinc víctimes de la Nit de Reis feien part de l’engranatge social, no n’eren peces separades.

De Belarmina González no se’n sap gairebé res. És probable que no estigués tancada a Can Sales, perquè les preses que han parlat de la saca, anomenen quatre dones, no cinc. En qualsevol cas, és ben segur que totes moriren víctimes d’una estratègia encaminada a escapçar el moviment obrer. La parella d’Antonia Pascual, Lluís Montero, va ésser assassinat. I el marit de Maria, Josep Julià, també. Dels Picornell, a més d’Aurora, mataren dos germans, Gabriel i Ignasi, i son pare, Ignasi Picornell. Un altre dels germans, Joan, que havia aconseguit fugir de Mallorca, va morir a un camp de concentració nazi. El company d’Aurora, Heribert Quiñones, seria afusellat a Madrid, a la postguerra. L’assassinat d’Aurora, Belarmina i les Roges, ben igual que el de Darder, Ques, Jaume i Mateu, contenia un missatge. Així com els d’aquests era un avís a la burgesia, els d’aquelles ho era al feminisme entès com a factor inseparable dels moviments obrers.

No sols mataren dones, la Nit de Reis. Mataren idees i un segle de feina a favor de la dignitat de la dona i del col·lectiu obrer. A hores d’ara encara no s’han pogut recuperar les seves despulles.

El franquisme les va assassinar al llarg de quaranta anys, tossudament, cada cinc de gener. La democràcia coronada voldria condemnar-les a l’oblit. El passat més d’octubre el Parlament de les Illes Balears va renunciar a tirar endavant una Llei de Fosses, com la d’Euskadi i Catalunya, que obligués el Govern a assumir la responsabilitat de localitzar, identificar i retornar als familiars els cossos de les víctimes del feixisme enterrats qui sap on.

Per tal de tranquil·litzar-se la consciència, es va aprovar, per unanimitat, un document que insta el govern de Zapatero a fer alguna cosa per a exhumar els cadàvers disseminats arreu de l’Estat. Ses senyories s’aplaudiren, cofoies. I el Pepé es va afegir a l’ovació de manera entusiàstica. Altres sentírem vergonya aliena. Una vergonya que despús-ahir, la Nit de Reis, es va fer més viva i persistent.
________________________________________

Castellano:

Cinco asesinatos

Enero 7th, 2010

Llorenç Capellà (Diari de Balears, 7 de enero 2010)

El lunes me convidaran a asistir a un programa de radio en recuerdo de Aurora Picornell y las Rojas del Molinar. El martes la Asamblea de Jóvenes de esta barriada les rindió un homenaje. Aurora, las Rojas (madre y dos hijas) y Belarmina González, fueron asesinadas en Porreres la Noche de Reyes del año treinta y siete. Se ha cumplido de eso, por lo tanto, el septuagésimo tercer aniversario, y su sombra se continúa proyectando sobre la conciencia cívica. Ninguna de ellas tenía estudios ni cargos para añadir a las tarjetas de visita.

Antònia Pascual, la mayor de las Rojas, bordaba en la Casa Singer, en la plaza de Corte. La otra, Maria, era dependienta en una tienda de ropas de la plaza de Coll, llamada San Antonio. Y la madre, Catalina Flaquer, hacía cenachos en su casa. Las tres eran de Capdepera, como lo era Maria Vaquero, otra mujer que hay que tener en cuenta. Aurora Picornell había trabajado de sastra. Pero lo dejó para dedicarse en cuerpo y alma a la expansión del PCE. Maria Vaquero era socialista y publicó varios artículos en El Obrero Balear.

Un tribunal militar la condenó a muerto, y se liberó de ella porque la moneda cayó de cara. Su padre, Francesc Vaquero, fue asesinado. Y su marido, Serafí Sobrino, sufrió pena de presidio. También hay artículos dispersos de Aurora Picornell, aunque lo que más ha trascendido son las arengas. Todas estas mujeres, y otras, forman parte del movimiento obrero y feminista que empieza a tener peso social en Mallorca a partir de mediados siglo XIX. No irrumpieron espontáneamente en el mundo político y sindical.

Tampoco eran unas pobres mujercitas que se habían perdido tras sus maridos, tal como propalaba la palabrería de la beatería más rancia. Cuando se estudia en conjunto el papel de la mujer trabajadora en el período 1868-1936, podemos ver que tanto los asesinatos de hace setenta y tres años como el amontonamiento humano de Can Salas obedecían a la voluntad de acabar con el movimiento obrero e, incluso, de cambiar el sentido de la historia. Las cinco víctimas de la Noche de Reyes formaban parte del engranaje social, no eran piezas separadas.

De Belarmina González no se sabe casi nada. Es probable que no estuviese encerrada a Can Salas, porque las presas que han hablado de la saca, nombran a cuatro mujeres, no cinco. En cualquier caso, es muy seguro que todas murieron víctimas de una estrategia encaminada a descabezar el movimiento obrero. La pareja de Antònia Pascual, Lluís Montero, fue asesinado. Y el marido de Maria, Josep Juliano, también. De los Picornell, además de Aurora, mataron a dos hermanos, Gabriel e Ignasi, y a su padre, Ignasi Picornell. Otro de los hermanos, Joan, que había conseguido huir de Mallorca, murió en un campo de concentración nazi. El compañero de Aurora, Heribert Quiñones, sería fusilado en Madrid, en la posguerra. El asesinato de Aurora, Belarmina y las Rojas, tanto como el de Darder, Ques, Jaume y Mateu, contenía un mensaje. Así como los de éstos era un aviso a la burguesía, los de aquéllas lo era al feminismo entendido como factor inseparable de los movimientos obreros.

No sólo mataron mujeres, la Noche de Reyes. Mataron ideas y un siglo de trabajo a favor de la dignidad de la mujer y del colectivo obrero. En estos momentos aún no se han podido recuperar sus despojos. El franquismo las asesinó a lo largo de cuarenta años, tozudamente, cada cinco de enero. La democracia coronada querría condenarlas al olvido. El pasado mes de octubre el Parlamento de las Islas Baleares renunció a llevar adelante una Ley de Fosas, como la de Euskadi y Cataluña, que obligase al Gobierno a asumir la responsabilidad de localizar, identificar y devolver a los familiares los cuerpos de las víctimas del fascismo enterrados quién sabe dónde.

Para tranquilizarse la conciencia, se aprobó, por unanimidad, un documento que insta al gobierno de Zapatero a hacer algo para exhumar los cadáveres diseminados por todo el Estado. Sus señorías se aplaudieran, tan contentas. Y el Pepé se añadió a la ovación de manera entusiástica. Otros sintimos vergüenza ajena. Una vergüenza que anteayer, la Noche de Reyes, se hizo más viva y persistente.
___________________________________